Un grup d’investigadors ha identificat el moment en què el cervell deixa de percebre el dolor durant l’anestèsia. En un procediment com ara una colonoscòpia o una biòpsia, la sedació busca que el pacient no en sigui conscient i, a la vegada, no senti dolor. Tot i això, no hi ha prou eines per determinar quan el cervell deixa de ser conscient de l’estímul dolorós.
Davant d’això, i gràcies a imatges de ressonància magnètica de 26 voluntaris, un equip de l’Hospital del Mar ha pogut determinar quines àrees del cervell reaccionen al dolor i quan deixen d’estar activades durant la sedació profunda. I és que actualment la dosificació es fa a partir de les constants vitals del pacient, però no a partir de la resposta del cervell al dolor.
NOU NÚMERO DE WHATSAPP: T’enviem les notícies més importants de Lleida al WhatsApp totalment gratis. Punxa aquí! 
Així, si bé en la pràctica habitual de l’anestèsia el dolor s’elimina eficaçment, el treball permet anar un pas més lluny. El Dr. Jesús Pujol, responsable de la Unitat de Recerca en Ressonància Magnètica de l’Hospital del Mar i signant de l’estudi, explica que el treball ensenya que es poden ajustar encara millor les dosis dels fàrmacs si es volen eliminar també altres elements de l’estrès que el cervell pateix més enllà del dolor estrictament.
Controlar el dolor percebut durant els procediments quirúrgics és «bàsic» i és un camp que es troba en fase de millora. Per això, segons l’Hospital del Mar, el treball és un pas important en el desenvolupament d’eines que permetin monitorar l’estat dels pacients i ajustar de forma més acurada els fàrmacs anestèsics i analgèsics.
Treball amb 26 voluntaris
El treball, publicat per la revista British Journal of Anesthesia, es va fer aplicant un estímul dolorós a voluntaris -persones sanes- que un cop inconscients rebien diferents dosis d’analgèsics mentre se’ls monitorava i es controlaven les àrees del cervell que s’activaven.
A totes elles se les va sotmetre a una sedació profunda controlada que simulava la que es porta a terme en diferents procediments, mentre se’ls sotmetia a un estímul dolorós pressionant l’ungla d’un dit de la mà. Tot el procés es monitorava amb imatges de ressonància magnètica en què s’observava quines àrees del cervell reaccionaven davant del dolor durant la sedació profunda i com l’increment de la dosi d’analgèsic feia que deixessin de reaccionar.
Els investigadors van administrar als voluntaris una dosi de l’anestèsic propofol adequada per mantenir-los inconscients mentre es realitzaven les proves. A la vegada, se’ls va administrar remifentanil, un derivat de la morfina molt potent d’ús comú en anestèsia, però en aquest cas es va augmentar la dosi de forma gradual. D’aquesta manera es va poder veure quines àrees del cervell s’activaven davant l’estímul de dolor i quan deixaven d’estar actives per efecte del fàrmac.
En concret, es va comprovar com, a dosis baixes de remifentanil, les àrees del cervell que representaven la zona on s’aplicava l’estímul i les que impulsen a l’individu a despertar-se, s’activaven. A dosis mitjanes, només ho feien aquestes últimes, i a dosis altes, el cervell deixava de percebre dolor. Això passa, com explica el Dr. Juan L. Fernández Candil, metge adjunt del Servei d’Anestesiologia i signant del treball, perquè «el dolor no només és sofert a la zona del cervell que es correspon a l’àrea anatòmica estimulada». És a dir, que el dolor té un component d’estrès biològic que activa altres zones del cervell i genera una resposta orgànica, en forma d’hormones i neurotransmissors.
