Emocions, vivències i sentiments
|
Han estat mesos intensos i vibrants presentant per escoles, instituts, biblioteques, casals de cultura o centres cívics 'las Maestras de la República', un documental, projecte de la Federació de Treballadors de l’Ensenyament de la UGT per a la recerca de la memòria històrica; la defensa de valors com els de la igualtat, l’esforç o el respecte a les diferències; i la reivindicació del dret a la cultura i l’educació. Allà on l’hem projectat, un cúmul d’emocions, vivències i sentiments afloren entre els assistents.
Com aquella senyora, elegant i ben plantada, a la que, veient la pel·lícula, se li afiguraven els valors tramesos pel pare, docent republicà del qual no fou fins la seva mort que van trobar una caixeta on guardava l’expedient elaborat pels franquistes: judici sumaríssim i malgrat no trobar-hi res en contra, l’allunyaren de terres catalanes, exercint durant la postguerra en un poblet de Terol.
L’estudiant de magisteri que rememorava com la iaia li explicava el fred que passava en aquella platja d’Argelés, dormint a la sorra, amb una manta que li havien donat en arribar al camp.
L’avi, parlant del mestre que els hi feia fer “coses que tenien sentit”; explicava com una des les activitats que més els agradava era escriure, imprimir i fer arribar còpies dels seus treball a escoles d’Argentina, Bèlgica i altres indrets que no recordava. Amb quina expectació esperaven resposta!
La interna a la presó de “Ponent”, en el silenci de la sala, veient com aquelles dones republicanes s’organitzaven per mantenir la moral i no ensorrar-se, exclamà “nosotras como ellas, siempre pa lante”.
Emocionava una padrina quan expressava la pena sentida el dia que deixà l’escola; tenia 10 anys, calia fer-se càrrec del germà i les feines de la llar; els pares havien d’anar a treballar.
La jove mexicana, ara estudiant de la UdL, ens explicava com els mestres espanyols són un referent a la Universitat de Mèxic però ella no sabia sobre les raons per les quals tants docents havien arrelat al seu país; mai ningú li ho havia explicat, ara ho entenia i s’emocionava.
I el passat 5 de juliol a la Granadella; l’acte al voltant de 'Las Maestras de la República' de nou un homenatge a les i els qui, vessant il·lusió, feien seu l’ideal republicà de modernitzar el país mitjançant la cultura i l’educació. Parlàrem de docents de les nostres comarques: Carolina Zavala, Teresa Vilasetrú, Beatriu Cases, Montserrat Parellada… ens acompanyaven Núria Barrull i Manuel Bergès.
La Núria, filla dels mestres que foren de La Granadella, Josep i Carolina; a l’exili veneçolà, a Maracaibo, fundaren l’institut 'Cervantes'. I el Manuel, fill del Manuel Bergès i la Beatriu Cases, ambdós docents; essent a França, ell, membre de la Resistència fins que la Gestapo l’empresonà i… no tornà.
Un acte dels que deixen petjada on reflexionàrem sobre la necessària lluita per avançar i, quan arriben temps difícils, trobar estratègies per no defallir, ans al contrari, mantenir la il·lusió i els ideals.
Escrivint les ratlles que ara llegiu m’assabento: el mateix cap de setmana de l’acte a La Granadella, al poble burgalès de Bañuelos de Bureba s’ha organitzat un homenatge a l’Antonio Benaiges, mestre que fou del poble; el mestre Benaiges, accionista de la Cooperativa Freinet constituïda a Puigverd de Lleida a l’octubre del 33; en un dels seus escrits a 'Colaboración', butlletí dels mestres freinetistes, (companys impremptistes, els anomenava l’inspector Herminio Almendros) havia expressat la intenció d’organitzar una mena de “Batec, un grup de mestres que des de la seva escola treballaven en comú, com el que funcionava a les nostres comarques. No va poder ser, l’assassinaren els primers dies del cop d’estat feixista del 36 i les seves restes, amb altres 105 més, són encara en una de les fosses a la serra de la Pedraja.
Històries tristes la de molts d’aquests mestres renovadors als que hem de recuperar de l’oblit, o com diu el company Sergi Bernal, que amb tenacitat ha aconseguit treure a la llum la figura del mestre Benaiges, als que hem de “Desenterrar del silenci”.
Javier Giménez, FETE-UGT Terres de Lleida
Com aquella senyora, elegant i ben plantada, a la que, veient la pel·lícula, se li afiguraven els valors tramesos pel pare, docent republicà del qual no fou fins la seva mort que van trobar una caixeta on guardava l’expedient elaborat pels franquistes: judici sumaríssim i malgrat no trobar-hi res en contra, l’allunyaren de terres catalanes, exercint durant la postguerra en un poblet de Terol.
L’estudiant de magisteri que rememorava com la iaia li explicava el fred que passava en aquella platja d’Argelés, dormint a la sorra, amb una manta que li havien donat en arribar al camp.
L’avi, parlant del mestre que els hi feia fer “coses que tenien sentit”; explicava com una des les activitats que més els agradava era escriure, imprimir i fer arribar còpies dels seus treball a escoles d’Argentina, Bèlgica i altres indrets que no recordava. Amb quina expectació esperaven resposta!
La interna a la presó de “Ponent”, en el silenci de la sala, veient com aquelles dones republicanes s’organitzaven per mantenir la moral i no ensorrar-se, exclamà “nosotras como ellas, siempre pa lante”.
Emocionava una padrina quan expressava la pena sentida el dia que deixà l’escola; tenia 10 anys, calia fer-se càrrec del germà i les feines de la llar; els pares havien d’anar a treballar.
La jove mexicana, ara estudiant de la UdL, ens explicava com els mestres espanyols són un referent a la Universitat de Mèxic però ella no sabia sobre les raons per les quals tants docents havien arrelat al seu país; mai ningú li ho havia explicat, ara ho entenia i s’emocionava.
I el passat 5 de juliol a la Granadella; l’acte al voltant de 'Las Maestras de la República' de nou un homenatge a les i els qui, vessant il·lusió, feien seu l’ideal republicà de modernitzar el país mitjançant la cultura i l’educació. Parlàrem de docents de les nostres comarques: Carolina Zavala, Teresa Vilasetrú, Beatriu Cases, Montserrat Parellada… ens acompanyaven Núria Barrull i Manuel Bergès.
La Núria, filla dels mestres que foren de La Granadella, Josep i Carolina; a l’exili veneçolà, a Maracaibo, fundaren l’institut 'Cervantes'. I el Manuel, fill del Manuel Bergès i la Beatriu Cases, ambdós docents; essent a França, ell, membre de la Resistència fins que la Gestapo l’empresonà i… no tornà.
Un acte dels que deixen petjada on reflexionàrem sobre la necessària lluita per avançar i, quan arriben temps difícils, trobar estratègies per no defallir, ans al contrari, mantenir la il·lusió i els ideals.
Escrivint les ratlles que ara llegiu m’assabento: el mateix cap de setmana de l’acte a La Granadella, al poble burgalès de Bañuelos de Bureba s’ha organitzat un homenatge a l’Antonio Benaiges, mestre que fou del poble; el mestre Benaiges, accionista de la Cooperativa Freinet constituïda a Puigverd de Lleida a l’octubre del 33; en un dels seus escrits a 'Colaboración', butlletí dels mestres freinetistes, (companys impremptistes, els anomenava l’inspector Herminio Almendros) havia expressat la intenció d’organitzar una mena de “Batec, un grup de mestres que des de la seva escola treballaven en comú, com el que funcionava a les nostres comarques. No va poder ser, l’assassinaren els primers dies del cop d’estat feixista del 36 i les seves restes, amb altres 105 més, són encara en una de les fosses a la serra de la Pedraja.
Històries tristes la de molts d’aquests mestres renovadors als que hem de recuperar de l’oblit, o com diu el company Sergi Bernal, que amb tenacitat ha aconseguit treure a la llum la figura del mestre Benaiges, als que hem de “Desenterrar del silenci”.
Javier Giménez, FETE-UGT Terres de Lleida
