Catalunya Sí Que Es Pot: d’esquerres i autodeterministes

Catalunya Sí Que Es Pot: d’esquerres i autodeterministes| Sara Vilà

 

Fa només unes setmanes ICV, Podem, EUiA i Equo van poder arribar a un acord per constituir un front d'esquerres per a les eleccions del 27 de setembre anomenat Catalunya Sí Que es Pot. Ens hagués plagut que Procés Constituent, el projecte de Teresa Forcades i Arcadi Oliveres, també hagués format part de forma substancial d'aquest projecte tant necessari en els temps de crisi econòmica i democràtica en els que estem immersos a nivell europeu. Malauradament a excepció dels presidents Mas i Rajoy, la resta no hem pogut decidir el calendari ni de les eleccions municipals ni de les catalanes, fet que ha jugat molt en contra de que aquest front d'esquerres fos el més ampli possible però ací el tenim, nou i flamant, amb molt esforç i generositat hem aconseguit el que l'any 2013 ICV es va proposar en la seva assemblea. No puc fer més que agrair-vos a tots i totes les que heu fet possible aquest somni.
 
Per a CSQP, la candidatura que encapçalo a Lleida, aquestes són unes eleccions constituents més que no pas plebiscitàries, perquè segons les enquestes iniciar un procés constituent unilateral a Catalunya independentment del que faci l'Estat Espanyol és un camí que genera un ampli consens dins la societat catalana més que no pas el camí de la independència. Per algú que es considera independentista i que és a més portaveu del corrent Compromís per la Independència dins ICV, us podeu imaginar que el meu anhel és que l'independentisme pugui superar el més aviat possible el 60% del suport però aquesta no sembla ser encara la voluntat majoritària dels catalans.
 
Sóc independentista però abans sóc demòcrata, la crisi institucional i democràtica del nostre sistema polític és profunda i som moltes les organitzacions polítiques i gent del carrer aplegada en moviments socials que des del 2011 o del Moviment 15M, fem esforços per repensar les institucions i els partits polítics, per buscar una major i millor participació socials, canalitzar amb fórmules innovadores un poder que emani del poble i que sigui per al poble. Sense hipertròfies representatives.
 
Així doncs semblaria una contradicció en si mateixa treballar per una democràcia més participativa i alhora voler sotmetre a un procés d'independència a la societat catalana pilotat per una minoria que fins ara amb prou feines ha arribat al 45%. Fer-nos trampes al solitari en un procés d'independència té diferents riscos, el primer ser titllats d'antidemocràtics per la comunitat internacional, qui per interessos geopolítics fins ara sempre s'ha mostrat més favorable a l’immobilisme del govern espanyol que no pas al dret a decidir dels catalans a pesar dels múltiples esforços de les comunitats catalanes a l'exterior, de les ANC internacionals i de Diplocat tal i com vam poder experimentar amb la dificultat d’aconseguir el suport del Folketinget per aprovar un text força ambigu sobre el dret a decidir. Aquesta comunitat internacional de fet estaria encantada de veure com els catalans rellisquem en aquest procés cometent actes de dubtosa qualitat democràtica. “Som una carpeta incòmoda”, deia el Raül Romeva en el seu darrer llibre i ho som perquè els altres Estats no els interessa contradir al govern espanyol per tant, sí és important qui governa a Espanya. El segon risc i no menys important és deixar fora una bona part de les classes populars que viuen immerses en els seus múltiples problemes quotidians i que se senten desplaçades de la política i molt més encara del procés nacional.
 
Com podem evitar aquests riscos? Buscant sempre els camins que generin més majoria social i que alhora no suposin un retrocés en les nostres llibertats nacionals, seran camins més lents però també ens assegurarem un èxit més aclaparador i ens ajuden a incorporar els que se senten lluny de la política i del procés. Aquests camins són els del procés constituent català unilateral, el del referèndum d'autodeterminació de Catalunya i si tenim prou majoria, el de proclamar la República Catalana.
 
Un camí gens fàcil i pedregós que generarà tensions importants amb l'Estat Espanyol però que en tenir una majoria àmplia de ciutadans i sobretot de classes populars darrera, podrà ser defensat sense titubejos davant el govern de l'Estat i la comunitat internacional. Aquest és el camí escollit, treballat i analitzat en detall per la candidatura a la que represento.
 
Les eleccions municipals han deixat clara la capacitat de les candidatures de confluència d'esquerres com Barcelona en Comú, Badalona, Sabadell i Castelldefels, entre altres, de mobilitzar un sector de la societat fins ara no s’ha sentit representat electoralment, un sector abstencionista que en veure's atret per un nou projecte polític pot ser alhora introduït al procés nacional. Aquesta és la grandesa de Catalunya Sí que es Pot i una missió que m'il·lusiona enormement.
 
Catalunya Sí que es Pot ha escollit un camí que em permet defensar la independència des de la pluralitat, des de la radicalitat democràtica i sobretot que em permet treballar per a que les classes populars s'incorporin al procés, evitant alhora que una minoria burgesa sigui qui dictamini com i de quina manera hem d'arribar a la independència mentre continuen acomodats a les nostres institucions.
 
El procés nacional és un clam del carrer, de la gent que ha sortit massivament des del 2010 manifestació darrera manifestació, però el clam del carrer és transversal i plural pel que no només hi ha un camí per arribar a l'autodeterminació o a la independència. Ser demòcrates equival a “fer-ho bé” i ens obliga a ser més pacients per sumar més gent.
 
La independència genera il·lusió i expectativa de canvi en molta gent i aquests desitjos n'hi ha que saben que els poden utilitzar per mantenir-se en el poder sense explicar-ne la lletra petita, una lletra que la gent de CSQP coneixem bé i que diu que mentre duri el procés d'independència amb les competències i amb el pressupost de la Generalitat es continuarà aplicant el model de la dreta de consorcis sanitaris, de privatitzacions, de finançament d'escoles que segreguen per sexes, de rebaixes d'impostos per als grans casinos, de no persecució del frau fiscal de bancs i grans empreses, insolidari internacionalment i amb un model productiu antiecològic. Un model de país del que no se'n pot culpar ni al Govern Espanyol ni a Europa sinó a aquells que avui es volen camuflar darrera d'una pretesa “llista transversal”. El PP ha d'assumir les seves responsabilitats però CiU també i és ara o mai.
 
Per a la legislatura que ve després del 27S el futur govern de la Generalitat ja està a hores d'ara repartit entre CDC i ERC, una majoria del 58% continuarà sent per CDC i un 42% per a ERC però d'això poc se'n parlarà. Davant d'aquest parany, hi ha alternatives més segures i molt més racionals integrades per gent normal que no venen del món de la faràndula, alternatives pilotades per professionals i persones del carrer preparades per un canvi nacional i social a gran escala. La gent de Catalunya Sí que es Pot és nítidament d'esquerres i autodeterminista com la majoria de la societat catalana, si busqueu una definició ràpida això és el que som i no ens n’amaguem.
 
En poques setmanes n'he sentit de tots colors sobre CSQP, la violència amb la que se'ns insulta i se'ns difama a les xarxes no l'havia viscuda mai i pateixo pel que s'està convertint aquest petit país i pel que pugui esdevenir aquest procés. També he presenciat múltiples mentides i manipulacions per part d’altres candidats sobre el que és el nostre projecte. Per sort, sabem que la por de perdre el poder és el que els fa cantar, però la intel·ligència col·lectiva fa dies que s'ha despertat i ja és més astuta que el joc brut de les elits polítiques, econòmiques i mediàtiques. Tinguem bona, pacífica i respectuosa campanya. 
 
Sara Vilà, candidata de Catalunya Sí Que Es Pot per Lleida