Úriz i Raimundi: Mestres i lluitadores| Javier Giménez
El 2 d’agost de 1958 moria a Berlin Oriental la Josefa Úriz i el 15 d’agost del 2009, a Lleida, la Josepa Raimundi. Dues dones que malgrat la diferència d’anys tenien molt en comú: Úriz, la mestra de pedagogia,- de ella es deia que “era la persona que més sabia de pedagogia a Catalunya”. La Raimundi, alumna a l’escola Normal republicana, l’actual Rambla d’Aragó; explicava com pujaven a la terrassa de l’edifici i allí debatien amb l’Úriz sobre articles i notícies, sovint de caire feminista i de la importància del treball a l’aire lliure i l’escola activa.
Es definien com a comunistes: Josefa del PSUC i Josepa del POUM i ambdues, de la FETE-UGT. Úriz Presidenta d’ATELL (i quan el sindicat s’organitza a nivell de Catalunya, màxima dirigent) i Raimundi afiliada de base perque, deia, “la FETE era el sindicat dels mestres”.
Totes dues representen una generació d’homes i dones conseqüents amb uns ideals de justícia social, amb independència de les dures circumstàncies viscudes, pels que van lluitar tota la seva vida.
Amb la derrota de la República, Úriz a l’exili francès, amb la Resistència contra el nazis i al 1950, conseqüència de la Guerra Freda, expulsada a la República Democràtica d’Alemanya (RDA). Raimundi, activista contra la dictadura franquista i expulsada del magisteri, sense acceptar el seu reingrés fins el 1974.
Segur que Josefa hauria signat el que un dia expressà l’amiga Bepeta, en una de les moltes converses que vam tenir; “El que he fet ho he fet perquè creia que ho havia de fer, per tant he d’estar agraïda d’haver-ho pogut fer, ho he fet i sabia les conseqüències i les he acceptades i no hi ha res més, no té mèrit”.
Javier Giménez, UGT-Educació (FETE) Terres de Lleida
